Dedicat al meu germà Francesc

A la memòria del meu germà Francesc, que ens va ser arrabassat un 13 de setembre en un maleït accident de trànsit.

Eren les 08:50 h del dimecres 13 de setembre del 2006. Jo em trobava fora d’un aula de la EPC (Escola de Policia de Catalunya) a l’espera de realitzar el penúltim examen del curs de *caporal. El dia es va aixecar gris i fresc. Durant tota la nit havia plogut intensament en tot el país, uns aiguats que havien mantingut ben atrafegats a tots els serveis d’emergència de Catalunya en inundacions, accidents, carreteres tallades, arbres pel sòl, gent atrapada, etc. La zona del Vallès Oriental tampoc s’havia lliurat de l’agitació climàtica i el *EPC es trobava, des de les 04:00 h d’aquella nit, sense llum. Jo, igual que molts companys, m’havia aixecat molt primerenc, allà les 06:30 h per repassar una mica tota la matèria que entrava en els dos exàmens que teníem. Record perfectament com estàvem estudiant mitjà a les fosques, sota la feble claredat que ens donava una llum, aquestes d’emergències, que hi ha en alguns organismes oficials damunt del marc de les portes. 

Va ser llavors, en aquella hora, les 08:50, quan el màxim responsable del centre es va dirigir a mi. Volia parlar tot sol, lluny dels altres companys de classe. Estava seriós, capcot, i el seu to de veu denotava alguna cosa que no vaig saber captar. Jo, encara no sé què esperava que em digués, però sens dubte, allò, mai m’ho hauria imaginat.

Llavors, mentre caminàvem, apartant-nos de la gent, em va mirar als ulls i em va dir la notícia amb veu tremolosa. Una esgarrifança immensa em va recórrer tot el meu cos, em vaig quedar gelat, sense reacció, sense alè ni força. La meva ment estava en blanc, i les seves paraules retronaven dins de mi de banda a banda, una vegada i una altra, mentre, de fons, com si fos una música captada en el subconscient, escoltava el rumor de les  veus llunyanes i inintel·ligibles dels meus companys. Els vaig mirar per última vegada, i gens semblava passar. Tot seguia igual… estaven esperant per fer l’examen.

dedica_02

dedica_03  

Tot seguit, i després d’estar tot sol una estona per digerir-ho, vaig anar a canviar-me de roba ràpidament, per anar al meu poble, Alcanar, al costat de la meva família; em feia falta, els feia falta i estava tan lluny. Va ser sens dubte, el pitjor i més llarg viatge de la meva vida. No anava solament, em portaven dos companys, però em trobava terrriblement buit, desemparat, solament i l’única cosa que desitjava era arribar aviat a casa.

Després, a l’arribada, van venir les llàgrimes, abraçades, *irrealidad, nervis, silenci, impotència, el que ha passat, com ha passat, quan ha passat i on ha passat, el nus en l’estómac i el mal de cap, el no dormir, el no tenir gana ni sigueu, les pastilles, el voler despertar, la ràbia, els sentiments de culpa, els condols, els no pot ser i el donar-li voltes i més voltes a tot…

Més tard, passats uns dies, han vingut les visites  al cementiri, més plors i dolor, el no entendre-ho, no voler entendre-ho, cansament, abatiment, insomni, desgana, apatia, tristesa, solitud, angoixa, pena, falta, buit, records, els milers perques, negació i frustració…

Des de llavors, des d’aquell maleït 13 de setembre, tot ha canviat, gens és ni serà igual.

El meu germà ha marxat, el meu germà està mort.

Passats anys, encara em pregunto si tot això no és un somni, un terrible somni del que algun dia despertaré i veuré que tot segueix igual… la irrealitat persisteix en mi.